martes, 4 de noviembre de 2008

Un baúl plle d´añs

Coma a un crepúsculo que s´acerque,
coma a una dimensió espurgada,
coma a un teixonet estrabiat,
s´asome un baúl,
s´asome la beu estrabiada
y tornem al retorno neperiano
y a una circunstancia estrabagán de Wilde.
Dengú se´n ba percatá de Pedro Páramo,
ni de les besitadores de Pantaleón...
ni se ba rebuscá a un badil les pedres angulás d´una pizarra.
Només ba brillá una llum que algo ba absorbí y ba pasá un añ més.

Pablet de Dronda. 2008.

lunes, 15 de septiembre de 2008

La estasiò del tren

Lo tren sempre á tengut una fascinasiò mol espesial. Cuan yo era petita, y aixo fa ya...¿Cuans añs?, bueno e igual, lo tems ña vegades que no conte cuan rememoren coses que han estat dormides, pareis que tot á pasat antes de aí...

Cuan yo era petita vivia a una torre y ,cada tarde, allá a les 8, me quedaba miràn allà llun, allí agón pareís que l´horizonte se chunte en la terra, per allí pasabe un tren que yo podiba veure com si fos un cien pies, un cuc llarc, mol llarc...

Portabe una máquina que corribe y pitabe, pareisibe que tenibe molta prisa en arribá a la estasiò. Aquella estasió tenibe molta importansia en aquell tems; abuy cada vegada que la miro sinto pena y añoransa...

Yo era una nena petita que aquell tren la fie somia en mons diferéns; en grans siudàts; en maravilloses histories; y en la meua inosensia pensaba que tota aquella chen que anabe en aquell tren eren felises. ¡ Quina sor tenen!, pensaba. Aquella máquina tirabe un fum espés y negre que puyabe hasta´l sel y, yo, lo miraba hasta que desapareisebe.

Han pasat mols añs. Ara hay viachat en tren Talgo; hay vist grans estasións y ara se que tota la chen tenim probllemes: a rratos som felises y a rratos no; tamé se que los millons añs eren aquells que yo somiaba en vianches en tren, en coneise molta chen...

La estasiò del meu lloc allavóns estave en actividad: paraben trens de pasajeros y trens de carga.

Avui sinto molta pena cada vegada que la miro, y casi no la reconec; no allí está estática coma testimonio de lo que un di va significá y la vida que va doná a molta chen. Sinto nostalgia de aquells añs y penso: los crípos petíts dels añs dos mil no podrán veure y deleitás mirán aquell tren tan negre y tan alt que arribabe hasta´l sel.

María Aurora Ariño Fantova. 1998. La Llitera.

Memories

Vay a fe unes memories,
de fa cincuenta y vuit añs
y de les costums d´Albelda
en los petits y en los grans.

Ancomensen pels petits,
de cuan yo anaba a l´ascuela
que a la hora acostumbrada,
tocabe una campaneta.

Acabat de llevantá,
Mincha sopes y crostó
d´aquell pa pastat a casa,
que ere d álimen y bo.
(...)

Joaquín Carrera Quinquillá.
1979. Albelda.

Plan de nivell de vida

Vay a fe un petit relato,
del plan del nivell de vida
que no tocará altre remey,
c´apretamos la cotilla.

Tots volem comoditats,
tots volem divertisions
Pero..., cuan cauen les lletres,
a les cases, ña ragons.
(...)

Joaquín Carrera Quinquillá
1971. Albelda.